Travessia pel mar records

.

Mai no oblidaré aquells ulls mirant-me indecisament. Aquell semblant estrany castigat pel passat tenebrós. Un silenci impertorbable habitava la fosca cambra en que m’havia llevat. L’home, d’ulls verdosos i apagats, em vigilava cautelosament, atent al més mínim indici de perill. M’havia vetllat tota la nit, i el seu rostre mostrava el més viu missatge d’aflicció i inquietud.

.

No recordava res, no sabia on em trobava ni què m’havia succeït. Tan sols mantenia el record del soroll de la metralla, dels crits de la gent corrent amunt i avall, dels plors dels desemparats infants... només recordava aquella escena que em pertorbava. Hagués volgut preguntar a aquell home què havia succeït, però un silenci inalterable habitava l’estança, un silenci monòton que només trencava el tic-tac del rellotge, que creava una melodia malenconiosa i distant.

.

- Ahir la ciutat va viure la tragèdia més atroç dels últims temps – va dir l’home sobtadament, abaixant la mirada amb aflicció.

.

- No sé on sóc, i no recordo res més enllà dels crits i l’esgarrifança que ahir van sucumbir la ciutat. Si us plau, digueu-me on sóc i què m’ha portat a passar la nit aquí, gaudint del caliu del que molts han hagut de prescindir en aquesta nit tan freda.

.

- Ahir ho vaig perdre tot. Ahir vaig haver de veure amb els meus dissortats ulls com la meva dona i els meus fills morien assassinats. Vaig haver de veure com bombes i trets volaven en totes direccions, dibuixant un paisatge espantós recobert per la sang i el dolor. Llavors et vaig trobar a tu, ja en l’últim sospir de la teva existència. Però la sort et va jugar a favor i vas aguantar suficient fins arribar a la meva humil residència, regalant-me a mi un últim alè esperançador.

.

Em va causar commoció. Una llàgrima em va brollar de l’ull, adollant per la galta fins a caure càlidament. Vaig esbossar un somriure compassiu i vaig prometre a l’home amb la mirada que la situació que s’estava vivint seria notícia, arribant fins a l’oïda dels justos, i que allò no es tornaria a repetir en aquella terra castigada.

.

Va ser llavors quan vaig recordar que jo era periodista, viatger devot i habitual. La meva visita a les terres inhòspites d’Aràbia es devia a un reportatge més de la meva professió. Havia de retornar a Londres, havia de publicar la notícia sobre aquells cruels atacs de les milícies xineses. El món s’havia de mobilitzar en ajuda d’aquell país que tan sanguinàriament havia estat assaltat.

.

Al dia següent vaig partir en direcció a Londres, a bord d’una galera comerciant d’antiguitat. Vaig conèixer un home molt peculiar. Es tractava d’un vell bucaner, de cabell llarg i rostre salvatge, amb el que vaig compartir els meus primers dies a bord. Però la por es va apoderar de mi quan el vaig trobar inert sobre el seu llit, amb el rostre empal·lidit i exhaust.

.

La suor li regalimava pel front. La llum lletosa entrava per la finestra, donant notícia de l’inici del nou dia, portadora de calor i esperança. Però no va ser pas sort la que va subsistir en el vell mariner. La mort el va trobar, creant un enorme buit en tota la tripulació de bord. Va ser un cop molt dur per a mi, que ja comptava els dies per a arribar a la meva ciutat.

.

Aquella situació em va fer recordar la mort de la meva mare feia tan sols un any. El record del seu comiat m’angoixava. La tristor s’apoderà de mi, fent-me caure en una gran depressió, de la que no vaig aconseguir sortir fins molts dies després.

.

El viatge se m’estava fent etern. Només em portava a recordar circumstàncies pesaroses i malenconioses del meu passat. Cada cop m’adonava més a fons de tot el que havia perdut, de totes les coses que podria haver fet i que havia passat per alt. Certament el viatge m’estava turmentant, atacant-me amb els records que m’hagués agradat prendre-li al temps.

.

Van passar els mesos, i la monotonia de la travessia em dessolava, fent-me passar una etapa molt avorrida i pesarosa. Però tot va donar un gir molt brusc. Cap a la vesprada, un vaixell se’ns va acostar.

Una dona, que empunyava un enorme coltell va saltar sobre la proa, amenaçant als mariners de la seva mort en cas de no complir la seva voluntat. Demanà gran quantitat d’or, joies i aliment, deixant sense queviures a tota la tripulació del vaixell.

.

Va ser una nova situació incòmoda per als tripulants de la nau. Veure com una dona s’emportava tots els guanys d’hores i hores d’esforç i treball va ser molt molest. Però a mi no em va preocupar gens aquella sostracció, sinó que seguia submergit en les meves cavil·lacions, en els records que em despertava tot el que havia succeït en aquell vaixell. Tot em resultava molt familiar, com si jo ja hagués viscut aquella situació temps enrere, com si tot no formés més que part del meu passat.

.

I no va ser aquell l’únic atac que el vaixell va sofrir, sinó que novament, diferents vaixells pirates varen atacar les nostres subsistències, enduent-se fins l’últim guany i subsidi. Però cap atac va ser com el que va seguir a tota la resta. Uns pirates armats amb trabucs i escopetes varen entrar a coberta, matant a tot aquell qui varen trobar.

.

Portava amagat ja diversos minuts, quan vaig veure que un pirata s’acostava al meu asil. La por em va envair el cos. Atemorit, vaig resar que no descobrís el meu amagatall. Però el grinyol de les seves passes cada cop era menys distant. Llavors em veié, i apuntà fredament al meu cap, acostant el dit al gatell lentament, assegurant-me una mort patidora. I el soroll d’un tret pertorbà el silenci del rebost, donant fi a l’existència d’aquest periodista que havia lluitat per la justícia i la humanitat.

I llavors vaig veure de nou aquells ulls verdosos i lacònics, i vaig comprendre que les oportunitats mai s’esgoten, sempre que es pugni per elles, sempre que quedi algú que vulgui lluitar pel que és just i benvolent.

.