El sol es llevà amb certa vergonya per l’adormit horitzó. Jo em trobava estirat al llit, lluitant contra l’incansat sol que ja lluïa sobre la serra. Em veia avenir un dia assolellat, dels què no saps que fer, ja que la calor fon les ànimes.
.
Em vaig aixecar una mica endormiscat. El tic-tac del rellotge trencava el silenci i l’harmonia del matí. Un nen desmotivat, que era jo, obria els ulls lentament, sense donar lloc a cap emoció intensa que pogués justificar les ganes de llevar-se.
Jo sóc un nen ni molt prim ni molt gras, d’una alçada considerable i amb el cabell curt. No m’agrada perdre el temps, ja que crec que és una tonteria, però avui optaré per aquesta opció ja que no tinc ganes de fer res.
Fa dos mesos que compto incansablement els esgotadors dies restants per a que acabi l’estiu. Sé què em prendràs per boig però sóc dels pocs nens que volen tornar a l’escola, veure als amics, intercanviar somriures i salutacions i tornar a la rutina.
Tot això deixant de banda el fet de tornar al treball, cosa que anul·la per complet l’emoció de tornar a l’escola. Ai! com m’agradaria com m’agradaria trobar-me un amic, aquí al poble, que sortís a jugar amb mi... Una lleugera i petita esperança es manté aferrada a mi. Espero que el vent despietat no se l’emporti.
.
Ja s’ha fet fosc, el dia ha passat volant. He consumit el dia pensant en el mateix: la meva desesperació d’avorriment constant, que no troba sortida del laberint.
Acabo d’observar una estrella força apagada, no cal que et digui a qui em recorda. De cop i volta, s’ha encès. Aquella estrella que semblava tan petitona i indefensa, i que no s’observava gairebé entre les altres al firmament, havia augmentat de tamany i ara brillava provocadora. Aquella estrella valenta, que sempre havia sigut inferior a les seves companyes; havia sigut tan forta que sobrepassà els límits i ara s’imposava davant les altres. Potser l’esperança que s’aferrava a mi tenia vergonya de créixer i desenvolupar-se...
De cop i volta em sentí més fort i vaig confiar en que aquells desitjos d’una nit d’estiu es complirien. Llavors vaig pensar:
.
Ai! tu estrella que guardaves silenci
i entre els teus mai volgueres ressaltar
no t’estranyis que de tu bé pensi
amb el que m’acabes d’ensenyar.
.
Eres amagada rere les altres,
mai volgueres fer-te brillar,
i ara t’encens amb esperances,
ara ets forta i molt gran.
.
D’aquesta manera jo recordaré
el teu pas en el temps
i mai oblidaré aquesta estrella,
que s’imposava al firmament.
.
.
Finalment, se’m tancaren els ulls i em vaig adormir, mantenint més fortes que mai les esperances, i confiant en que es compliran aquests desitjos d’una nit d’estiu.
.
.
